-Al llindar del s. XX-
· Necessitat de canvi del model escolar
· Fonamentació en el coneixement científic
Context històric
Es tracta d’un moviment de renovació pedagògica que es va iniciar a finals del segle XIX i es desenvolupa durant el segle XX. També se l’anomena escola activa.
És paral·lela a la consolidació del liberalisme com a sistema polític i del capitalisme com a sistema econòmic que convergeixen a finals del segle XIX.
Amb els principis de llibertat i democràcia l’educació pren molta importància a l’hora de formar nous ciutadans.
La màxima plenitud de l’escola Nova sorgeix en el període entre guerres, amb la consolidació de règims progressistes com la 2ª República Espanyola, en el que es va donar un gran impuls als desenvolupament dels sistema educatiu públic espanyol, basat en principis pedagògics renovats.
També s’ha de tenir en compte la importància que se li va donar a l’educació com instrument per la pau després de la marca que havia deixat la 1ª Guerra Mundial.
Què és l’Escola Nova?
Té la finalitat d’abordar una renovació dels principis pedagògics que sostenia l’escola tradicional.
Les seves principals bases són una nova concepció de l’alumne (nen) i un intent de canvi en la metodologia educativa.
Va suposar una revolució en el camp de l’ensenyament degut a que pretenia una ruptura amb el sistema pedagògic vigent fins aleshores, l’escola tradicional. El seu lema era “formar persones, no omplir caps”.
Aportacions:
A) Nova concepció de l’alumne: l’alumne és el centre de l’educació (puerocentrisme) a diferència de l’escola tradicional on el més important eren les assignatures i el professor (magistrocentrisme). L’aprenentatge es dóna quan és voluntari, per això l’ensenyament partirà del coneixement de l’alumne per poder adequar-lo als seus interessos que són diferents als de l’adult.
S’ha de buscar les necessitats de l’alumne per ajustar a aquestes tot el procés educatiu. Tota l’organització educativa gira entorn al nen des dels materials fins a les dinàmiques de classe.
B) El paper de l’educador: la figura d’aquest sofreix una important transformació, el lloc preeminent que fins aleshores avia ocupat a l’escola deixa pas a un “estar present” en estat de disponibilitat permanent a fi de proporcionar la seguretat necessària als alumnes que són els que porten la tasca fonamental.
El paper de l’educador es troba en dos missions: orientar i motivar.
Com orientador: respon a les preguntes dels alumnes i els ajuda quan ells ho sol·liciten.
Com motivador: deu mobilitzar i facilitar la natural activitat del nen. La motivació suposa una observació prèvia per decidir les formes de treball i les necessitats de cada alumne. És el punt de partida per fomentar l’activitat infantil i despertar el seu interès, energia i la seva facultat creativa. Fomentar la cooperació entre els nens per no crear individualitats sense esperit comunitari. Per tant, desapareix la figura del professor que transmet ciència des d’un lloc preeminent. La missió del professor és recórrer la classe, observar el treball dels alumnes, orientar l’activitat i dirigir-se a la totalitat del grup. No obstant, segueix sent el responsable d’avaluar el rendiment i és qui té l’autoritat per controlar el desenvolupament de la classe.
C) Renovació pedagògica:
-Activitatà és un dels punts fonamentals i fins i tot se li pot anomenar Escola Activa. Es parteix del principi “res entra en la intel·ligència si no ha passat abans pels sentits”. L’activitat és imprescindible en l’educand per a que tingui lloc l’aprenentatge, doncs ajuda a mantenir l’atenció i fixa els coneixements. Aquest principi es manifesta en que l’alumne pot moure’s per l’aula (dibuixa, construeix, parla, fan activitats diferents).
-Interèsà a cada edat corresponen uns interessos determinats en que ha de basar-se l’educació. L’educador deu motivar l’ interès per allò que ell considera necessari i l’alumne no té motivació o interès per aquell aprenentatge. Entre els aprenentatges existeix l’instrumental que inclou la lectura, l’escriptura i el càlcul, que són imprescindibles però no criden l’atenció del nen i per tant l’educador se’ls ha de plantejar de forma interessant, per exemple: com si fos un joc.
-Individualitzacióà un alumne no és igual que un altre, perquè les seves capacitats, interessos i situacions són diferents. Per tant, s’ha d’adoptar una educació flexible que s’adapti a cadascun dels educands d’acord amb la seva personalitat.
En front a l’escola tradicional que era uniforme perquè tots els alumnes tenien que seguir la mateixa activitat dirigida pel professor, s’implanta l’escola a mida, en la que es té en compte a cada alumne i s’ajusta tota l’activitat a les capacitats de cadascú.
-Socialitzacióà és complementària a l’anterior. L’ensenyament socialitzat complementa a l’ individualitzat. Cada membre del grup aporta i rep segons les seves capacitats personals. Es pretén que la competència egoista desaparegui de l’educació i sigui reemplaçada per la cooperació que ensenya al nen a posar la seva individualitat al servei de la societat.
-Globalitzacióà l’educació prepara per la vida i en aquesta la realitat apareix com un tot no dividit en compartiments separats i sense relació. En front a la artificial divisió d’assignatures, l’Escola Nova proclama que s’estudiïn unitats temàtiques d’acord amb els interessos dels infants, això suposa adequar l’ensenyament a la manera de conèixer i percebre el nen, que capta la realitat com un tot i no com un conjunt de parts.
-Col·laboració escola-famíliaà l’educació no és patrimoni de l’escola i es creu imprescindible la col·laboració dels pares en la recerca de la mateixa educació a la llar, al carrer i a l’escola.
Necessitat de canvi del model escolar, fonamentació en el coneixement científic.
Al 1900 va haver un canvi del model escolar, de manera científica. A finals del segle XIX la burgesia demana una escola més eficient que la tradicional, per aquest motiu surt l’escola activa.
Hi van haver tres precursors, eren tres puntuals anteriors en els quals s'agafa l'escola nova.
-Els precursors són:
Juan Amós Comenius: (1592-1670) va postular contra l’educació tradicional, va plantejar l’escolarització de tots els nens/es independentment de la seva condició (econòmica, social,...) per educar-los en els valors de la comunitat i utilitzant la llengua materna com a vehicle. L’educació tradicional era tipus eclesiàstic, estava realitzada per ordres religioses en col·legis internats basada en una dura disciplina i un ordre absolut que buscava aïllar els joves del món exterior per treure’ls de tentacions i adoctrinar-los en els ideals de l’antiguitat. S’utilitzava el llatí com a llengua i estava dirigida a sectors molt concrets de la societat.
Comenius era eslau i la seva obra es situa entre el renaixement i la il·lustració. Se li considera el fundador de la pedagogia científica i precursor de l’escola pública i democràtica. Una frase que podem trobar a les seves obres és: “Ensenyar tots a totes”. La seva pedagogia perseguia una millora de les condicions humanes i de la relació entre els homes. Es preocupava molt de com ensenyar la tècnica i la dinàmica. Va escriure vàries obres però la més important és Didàctica Magna, que és un artifici universal per ensenyar tot a tothom de fonament empíric, servia per ajudar a tots a l’escola.
Se’l coneix com el pare de la pedagogia.
Les principals aportacions i idees de la seva obra són:
1- Propugna un sistema d’ensenyament revolucionari en la seva època en el que els primers 24 anys de vida d’un individu deuen consagrar-se a l’educació dividida en 4 graus de 6 anys cadascú.
2- Defensa l’educació primerenca i la coeducació (estudien nens i nenes junts).
3- Defensa la instrucció utilitària, és a dir, ensenyar a l’alumne allò que li sigui útil en la vida.
4- Dóna importància a l’escola materna fins als 6 anys. Aquesta es realitzarà en família sent la mare la mestra.
5- El fonament de la seva pedagogia és religiós. Diu que l’educació deu preparar per la vida sent el seu objectiu el desenvolupament de la moral religiosa. Diu una frase: “La gracia divina arriba per l’educació”.
6- Dóna importància a la utilització d’un material didàctic adequat.
Johann Friedrich Herbart: (1776-1841) filòsof, deixeble i alumne de Kant especialitzat en la pedagogia de Immanuel Kant.Escriu la pedagogia derivada de la fi de l’educació. Fa una pedagogia que necessita diversificar segons les ideologies i llibertat de consciència. També té en compte la diversitat de la gent. Fa passos formals, vol dir que pas a pas ensenyarem correctament.
Segons el filòsof no hi ha una única manera d'entendre el món. Fa una pedagogia que necessita idear la llibertat de consciència. Considera que l'ànima humana és com un full en blanc. Creu que no hi ha idees innates però sí una capacitat humana (moral).
Herbart va anar a observar a Pestalozzi per saber treure la seva manera pròpia d’ensenyar i per poder acabar la seva síntesi (teoria filosòfica).
Una de les principals aportacions es va donar en el camp de la psicofísica, al proposar l’existència d’un umbral mínim per als estímuls, terme que designa la mínima intensitat que un estímul ha de tenir per ser perceptible. Les seves idees van ser la base dels estudis de Ernst Heinrich Weber.
La seva pedagogia es deduïda de la idea de l’educació. Fa un curs de pedagogia “Manuales de la Filosofia” influenciat per Rousseau i Pestalozzi. Es pot considerar un filòsof relativista, optimista i cientificista.
Va influenciar a la vegada a autors com John Dewey i la seva escola-laboratori.
La seva proposta pedagògica és:
1- La seva proposta pedagògica es fonamenta en la ciència i especialment en la psicologia.
2- Està dedicada tant a l’educació d’adolescents com de la primera infància.
3- La seva pedagogia és només una part dintre d’un ampli i complex conjunt de temes: metafísica, lògica, estètica i moral.
4- L’educació es construeix sobre l’esperit i no sobre els sentiments transitoris.
5- La seva proposta va ser concebuda per aplicar-la al àmbit de l’educació particular i no al de l’educació pública.
6- Va criticar durament l’educació uniforme a nens molt desiguals (moral i intel·lectualment) de les escoles públiques.
Va estendre l’educació com un procés d’instrucció moral on el principal resultat es modelar els desitjos i voluntat de les persones.
La funció social de l’educació és:
1- La principal funció de l’educació dintre d’una societat és l’adquisició de les idees per part dels alumnes. La idea clau de la seva pedagogia és que la instrucció és la base de l’educació.
2- No li va interessar que l’educació enfortís la democràcia ni la cultura política. El seu interès estava en formar persones i no tants ciutadans.
El punt culminant de la seva doctrina pedagògica és aconseguir la “llibertat interior”. Això significa que el nen s’allibera de totes les influències de l’exterior i es converteix en un ser autònom capaç de treure del seu interior les regles de conducta i els preceptes morals.
Heinrich W. Pestalozzi: (1746-1827) pedagog, va néixer a Zurich (Suïssa). Va rebre la influència de Rousseau, per tant va creure en l’existència de les escoles com a centres que contemplaven l’educació del nen (va ser un gran admirador de Rousseau) , i com ell, valorava la importància del descobriment per part dels educands dels fenòmens naturals en lloc de la explicació dirigida d'un mestre. És un iniciador de la reforma dels sistemes educatius. Es va deixar guiar pel seu esperit humanitari.
Va ser el creador de l'escola popular, oberta a tothom, no feia distincions entre classes i intentava donar possibilitats als més desfavorits. Va escriure vàries obres i va fundar diversos centres educatius com són: una granja escola, un asil per a orfes i una escola per la formació de mestres.
Tots aquests centres van fracassar per falta de recolzament econòmic. Es considera el primer educador de nens de famílies humils i el creador de l’escola primària, popular i pública, ell buscava l’educació igualatòria. La seva obra més important s’anomena “Com Geltrudis educa els seus fills”.
En aquesta obra expressa els seus mètodes d’ensenyament. Pestalozzi partia de la base que el nucli principal de l'educació era la família, i a partir d'aquesta, l'escola i el medi vital i social. Fa l’escola dia a dia, amb un compromís pels infants. Busca fonamentació científica.
Les seves aportacions són:
1- L’educació escolar deu contemplar l’educació de la família i la de la vida i la conjunció de les tres condueix a la formació de la persona.
2- Resalta el paper de la mare en el desenvolupament del nen, de forma que l’escola infantil deu estar impregnada del paper de la mare.
3- L’escola té un paper socialitzador.
4- L’educació es veu com una ajuda que es proporciona al nen per a que avanci en els seu procés d’aprenentatge.
5- L’activitat del mestre s’entén com un art.
6- L’educació s’ha de basar en l’espontaneïtat, l’acció i la intuïció, rebutjant el verbalisme excessiu imperant a l’escola tradicional. Ell deia una frase: .”No atabaleu al nen amb un torrent de paraules abans d’haver modelat la seva intel·ligència en les realitats”.
7- El fonamental en l’aprenentatge és l’activitat. Per a que un aprenentatge sigui adequat l’alumne deu observar, investigar, recollir materials, etc.
8- Dóna importància a l’educació física, al treball manual i corporal, al cultiu de la terra i als passejos i excursions. L’educació deu ser integral i no només al cultiu de facultats superiors.
Els principis pedagògics pel qual es basa són:
· Naturalitat: Pestalozzi va indicar que només l'educació podia realitzar-se conforme a una llei (harmonia amb la Natura). D'aquest principi es deriva la necessitat de llibertat en l'educació del nen; cal que estigui lliure, perquè pugui actuar a la seva manera en contacte amb tot el que l'envolta (ambient).
· Educació elemental: Devia partir de l'observació de les experiències, interessos i activitats educatives, de no ensenyar res que els nens no poguessin veure (idea presa de Rousseau) i va considerar que la finalitat principal de l'ensenyament no consistia a fer que el nen adquireixi coneixements i aptituds, sinó en desenvolupar les forces de la seva intel·ligència, dividint aquella en forma gradual, d'acord a la seva evolució i on es prengués en compte l'individu com una unitat d'intel·ligència, sentiment i moralitat. Sostenia que qualsevol irregularitat en aquestes característiques, comporta a la nul·litat d'una educació integral.
· Educació física: incloure també l'educació física com a mitjà de fortalesa i resistència corporal, tancant així el cicle d'una educació integral, que va des del més espiritual al purament corporal.
-Els reformadors socials són:
Josep de Calasanç: (1592) Escola per a nens pobres; Fundador Escola PíaLa primera escola començà a la vella sagristia de l’església de Santa Dorotea, situada en un barri molt pobre de Roma. Va ser la primera escola popular i gratuïta d’Europa. En un principi eren pocs alumnes i ell els comprava el material escolar (llapis, gomes, llibretes ...) amb els diners que guanyava treballant i amb l’ajut d’altres persones. Josep volia que tothom pogués tenir escola. Per això no feia diferències: admetia com a alumnes tant a rics com a pobres, creients i no creients.
Ell pensava que, si Déu fa sortir el sol per a tothom, l’escola, els coneixements han de ser també per a tots. Amb el temps molts més nens volien anar a l’escola d’en Josep. N’eren tants que ja no hi cabien. Per això van haver de buscar altres llocs i altres mestres joves per poder atendre’ls. Ja arribaven a cinc-cents. Tothom volia anar-hi per aprendre totes les coses bones que allí els ensenyaven. Amb molt d’entusiasme, Josep de Calasanç dedicà tota la seva vida a una mateixa idea: ”Crear col·legis per a tots i especialment per als més necessitats”. Va haver de lluitar i treballar molt per aconseguir una escola sense diferències. Li van oferir altres càrrecs importants, però no li interessaven. Volia estar al costat dels més febles i pobres.
A partir d'aquí, Josep de Calasanç és va traslladar al centre de Roma i va crear el que es deia "la casa mare" de l'escola Pia, una escola molt més gran on cabien prou alumnes.
Josep de Calasanç va ser un “educador social”.
Jean-Baptiste de la Salle: (1684) Fundador Escoles CristianesJoan Baptista de La Salle (Jean-Baptiste de La Salle) va ser un important sacerdot i pedagog francès, que va consagrar la seva vida a l'educació dels més pobres i necessitats. Va ser el fundador dels Germans de les Escoles Cristianes, Institut religiós catòlic de caràcter laïcal dedicat a l'educació d'infants i joves.
Ensenyen doctrines cristianes. A aquest tipus d'escoles assistien nens pobres per aprendre.
Marcellin de Champagnat: (1817) Fundador Escoles RuralsAquest tipus d'escoles van començar aparèixer en poblets petits on costava que n' hi haguessin escoles i, per tant, per a què els nens revessin una educació. Aquest tipus d'escoles tenien el seu propi ensenyament.
En novembre de 1818 funda la primera escola al seu poble natal, Marlhes. I a l'any següent en la seva parròquia, La Tanca. D'ara endavant, les comandes de noves fundacions es faran tan peremptoris, que en el lapse de 22 anys, deixa a la seva mort 48 escoles fundades on s'eduquen uns 7.000 alumnes. María beneeix igualment la seva congregació amb abundants vocacions.
Giovanni Bosco: (1853) Fundador de Tallers d’oficis professionals (salesians)Va ser un sacerdot catòlic, educador i escriptor. Va fundar la Congregació Salesiana, l’Institut de les Filles de Maria Auxiliadora, l’Associació de Salesians Cooperadors, el Boletí Salesià i l’Oratori Salesià. Va promoure l’Associació d’ Ex-alumnes Salesians, el desenvolupament d’un modern sistema pedagògic conegut com Sistema Preventiu per a la formació dels nens i dels joves i també va promoure la construcció d’obres educatives al servei de la joventut més necessitada, especialment en Europa i Amèrica Llatina.
Estava més encaminat en l'ensenyament dels adults.
Es dedicaven a tallers professionals per ensenyar determinats oficis, li venien d’origen.
-Rehabilitació i reeducació científica:
Juan Pablo Bonet: (1620) Fundador llenguatge de signes.Es va dedicar a desentranyar els misteris de la parla, els secrets dels sons, de les lletres i de les estructures gramaticals i fonètiques. Va ser el creador del primer llenguatge de signes per sords-muts, per tal que tinguessin l'oportunitat d'aprendre, comunicar-se i adquirir coneixements a partir d'un llenguatge que els permetés llegir i comunicar-se amb la resta de la civilització.
És l’autor de l’ obra “Reduction de les lletres i Art d’ensenyar a parlar als muts” considerant com el primer tractat modern de Fonètica i Logopèdia, en el que es proposava un mètode d’ensenyament oral als sords mitjançant l’ús de les senyals manuals en forma d’alfabet manual, per a millorar la comunicació dels sords i muts.
Juan Pablo va tenir a les seves mans l’educació d’un jove noble, sord-mut des del naixement, al servei d’ ell.
Jean-Gaspard Itard: (1801) metge-pedagog francès; Infant salvatgeA partir d'una base científica, posa les seves observacions a l' infant salvatge, a partir de les quals pren nota i l' intenta reeducar.
Quan l’infant salvatge va arribar a París a finals del s. XVIII, rodejat de gran publicitat i expectació, Itard es va interessar molt en el seu cas, en el que va veure la possibilitat de contrastar empíricament les idees filosòfiques i antropològiques del seu temps respecte a la naturalesa humana i les relacions entre naturalesa i cultura en els éssers humans. Va proposar un pla per procurar la seva rehabilitació i incorporació a la societat, pla que va ser acceptat, tot i l’escepticisme dels altres metges. Subvencionat pel govern francès, durant els 5 anys següents es va dedicar intensament a aquesta tasca. Arran d’això va elaborar dues obres importants, memòries sobre el particular publicades al 1801 i al 1806.
Malgrat la seva insatisfacció pels resultats obtinguts amb Victor, es va dedicar intensament la resta de la seva vida a l’educació de sords-muts i de cecs en la “Institution impériale des Sourd-Muets”, de la que va ser cap de metges. Va promoure la creació de centres especialitzats per a l’atenció dels afectats per aquestes i altres minusvalies, sent un pioner de l’educació especial.
Va establir les bases del mètode de lectura “Braille” per a cecs. En 1821 va ser elegit membre de l’Academia de Medicina i va publicar el seu “Traité des maladies de l’oreille et de l’audition”.
-Escola Activa
Friedrich Fröbel: (1782-1852) va néixer a Alemanya.
Va ser alumne de Pestalozzi i d’ell va agafar les idees de la lliure expressió de l’alumne, l’estímul de la seva creativitat, de la seva participació i la seva motricitat. Es va dedicar exclusivament a l’educació infantil, és el creador del primer jardí d’infància que es deia Kindergarden (jardí d’infants de 3 a 7 anys). Vol una educació integral, tot allò que forma a la persona l'interessa. S'ha de conèixer i comprendre: la natura, un mateix, déu. Aposta per un aprenentatge basat en l’ intuïció i espera un interès total per part de l'infant.
Per als infants, el joc és com un treball. El podem comparar amb el treball dels adults, aquests tenen que jugar Això va ser al 1837, es crea com a centre educatiu de preparació per l’escola. Aquí en aquesta Kindergarden és on Fröbel va desenvolupar la seva teoria sobre el Puerocentrisme. “Puero” vol dir nen i “centrisme” el centre. També va crear institucions per la formació inicial i permanent dels educadors posant especial cura en la capacitació de mestres de bon caràcter amistosos i accessibles pels nens, així com en la capacitat per transmetre educació en cadascuna de les seves accions. Amb Fröbel va començar l’educació preescolar pròpiament dita, considerant-la fonamental en l’educació posterior. La seva principal obra es diu: “Tractar sobre l’educació de l’home”, “L’educació de l’home no s’ha de coaccionar”.
“Un niño que juega y trabaja a pleno, con perseverancia, hasta que la fatiga física le impide continuar, seguramente será una persona determinada, activa y capaz de grandes sacrificios”
A les Kindergarden pretenia que el nen:
- Jugui a l'aire lliure en contacte permanent amb la natura.
- Rebutgi tot tipus de coacció i autoritarisme per part de l'educador.
- Busqui una educació integral entre la de l'escola i la família
L’ educació estava basada en el joc per a treballar en nens de 3 a 7 anys. Els joc per als infants és la forma de vida, ja que aprenen a través d’aquest. L’infant ha de fer un treball motor i moure’s no atrofiar les seves capacitats. Hem de proporcionar una natura i a un déu per a que sigui capaç de conèixer el seu propi cos. L’infant que gaudeix aprèn de manera significativa ja que posarà l’anima en allò.
Les seves aportacions són:
1- L’aprenentatge forma part del desenvolupament natural dels individus, per tant, s’ha de partir del nen, del seu caràcter individual per establir un procés gradual d’aprenentatge individual on allò més senzill anirà abans d’allò més complex.
2- Estableix el valor educatiu del joc que neix de l’activitat espontània del nen i és imprescindible pel seu desenvolupament. El joc, amb objectes estructurats (que són pilotes, cilindres, etc) es converteix en l’eix central del seu mètode educatiu. Ell diu “el joc és la més alta forma del desenvolupament humà en la infància perquè és la més lliure expressió d’allò que habita en l’ànima del nen”.
3- Les seves experiències van encaminades a potenciar les sensacions i desenvolupar les percepcions, estructurar el pensament dels petits fent-los treballar els processos mentals d’anàlisi i síntesi.
4- Construeix un material didàctic que serà el precursor dels materials i jocs didàctics.
5- Integren en la seva activitat escolar les activitats quotidianes com són la neteja i l’ordre, tenir cura de les plantes.
6- Proposa la interrelació entre les activitats.
7- Atorga importància al dibuix, a la gimnàstica, al cant i a la música.
Francis W.Parker: va ser el creador de la educació progressiva. Militar que als 35 anys marxa a la Universitat de Berlín per conèixer a Rousseau, Herbat, Friedrich. S’estableix a Massachuses com a superintendent escolar ( director de varies escoles) i estableix el seu propi mètode QUINCY [ disciplina punitativa i de memorització mecànica]. Va intentar proposar un aprenentatge basat en les habilitats socials, l’expressió oral i escrita, les activitats culturals i sobretot l’educació física pionera i nova en aquest temps conjuntament amb l’experimentació científica amb materials. Crea a Chicago l’escola experimentar integrades a les escoles de Dewey de 1901.
John Dewey: (1859-1952) filòsof, psicòleg i pedagog nord-americà.
Fundador de la filosofia del pragmatisme (escola filosòfica on s’insisteix en les conseqüències de com es caracteritza la veritat o significat de les coses) , va ser durant la primera meitat del s.XX la figura representativa de la pedagogia progressista en USA (teoria).
Defensava que el desenvolupament cognitiu es fa en un entorn social amb les necessitats de superar el dualisme de ment-acció, psíquic-social, teoria-pràctica i treball-lleure.
Defensa que l’educació escolar ha de ser l’educació social sobre la cultura del present. L’esforç fonamentarà l’interès i no la compulsió; s’ha de viure per aprendre de la democràcia.
Hem de viure en comunitat per aprendre de la democràcia, per aprendre uns dels altres.
L’educació ha de ser concebuda com una reconstrucció contínua de l’experència i el procés i l’objectiu de l’educació són una i la mateixa cosa.
“En l’escola ideal tenim la reconciliació entre els ideals individualistes i els institucionals” Dewey, 1897, My pedagogic creed
Dewey distingeix entre un mètode general i un altre individual. El primer suposa una acció intel·ligent dirigida per fins, en canvi, el mètode individual es refereix a l’actuació singular de l’educador i educand.
1. Consideració d’alguna experiència actual i real del nen (experiència directa)
2. Identificació d’algun problema o dificultat suscitats a partir d’aquesta experiència (necessitat a resoldre)
3. Inspecció de dades disponibles, així com la cerca de solucions viables (cerca d’alternatives)
4. Formulació de la hipòtesis de solució (apuntar solucions)
5. Comprovació de la hipòtesis per l’acció (comparar eficàcia)
"Una inspección cuidadosa de los métodos que han sido permanentemente exitosos en la educación formal revelará que su eficiencia depende del hecho que ellos vuelven a la situación que causa la reflexión fuera del colegio en la vida ordinaria. Le dan a los alumnos algo que hacer, no algo que aprender; y si el hacer es de tal naturaleza que demanda el pensar o la toma de conciencia de las conexiones; el aprendizaje es un resultado natural.”
Ovide Decroly: (1871-1932) metge, neuròleg, psiquiatre.Va iniciar el seu treball amb nens discapacitats, per dedicar-se més tard a l’educació, a l’escola que ell mateix va fundar: “l’Hermitatge” a Brussel·les, amb l’objectiu d’aconseguir en els nens un correcte desenvolupament biològic i d’higiene, i on va aplicar la seva teoria.
L’Hermitatge disposava d’una gran autonomia pedagògica que li permetia desenvolupar un ideari i una metodologia particular, els seus mestres coneixien i portaven a terme la pedagogia decrolyana.
Els primers objectius es van basar en la formació de ciutadans per la democràcia, per això, la llibertat i la responsabilitat van ser la definició de l’organització de l’escola, una organització on cadascú s’esforça per ser un membre conscient i útil de col·lectivitat.
Segons les seves idees l’ensenyament ha de ser individualitzat, i l’interès, que neix de la necessitat, és el que mou al petit a aprendre.
Va escriure moltes obres, una de les més rellevants és “La funció de la globalització”. Decroly i Montessori tenen aspectes comuns, però difereixen en que Montessori es centra més en l’educació sensorial i Decroly s’inclina més per l’educació intel·lectual, ell desenvolupa una educació més en contacte amb la natura i Montessori es basa en un material prefabricat.
“L’escola no crea anormals, afavoreix l’eclosió”.
Decroly parla d’una escola per a la vida i a través de la vida. L’infant porta una herència i un impuls de vida; també rep una herència cultural. Té unes necessitats primàries (biològiques) i tendències socials amb personalitats (psicosocials).
Apareix la globalització, entès com la percepció que té un nen del món real, el qual no li presenta fragmentat, sinó com un tot.
Decroly va unir els següents conceptes: ensenyament individualitzat, motivació i globalització i va crear una pràctica anomenada centres d’interès, en els quals es treballen necessitats del petit, tant físiques com psíquiques, a través del joc (alimentació, protecció, seguretat, treball,...).
Els centres d’interès es divideix en tres fases:
1. Observació: és el primer que s’ha de proposar davant qualsevol aprenentatge i pot ser directa (quan l’infant està en contacte directe amb els objectes i els fets) o indirecta (quan l’alumne observa els objectes en fotografies o murals).
2. Associació: els nous coneixements adquirits per l’observació s’associen amb la informació que es posseeix mitjançant conversacions o utilització de materials didàctic i així s’estableixen relacions entre diferents conceptes.
3. Expressió: correspon als moments de manifestació de coneixements o sentiments. En aquesta fase es troben els exercicis del llenguatge (adquisició de vocabulari), exercicis d’expressió plàstica (fer dibuixos), d’expressió musical, d’expressió lògico-matemàtica,...
-Relació escola-societat: deia que és fonamental l’obertura de l’escola a l’exterior; la seva pedagogia és pràctica i fomenta les activitats que permetran al nen a adaptar-se a l’ambient que tindrà de gran.
-Diversitat: defensava la diferenciació dels alumnes segons les seves característiques i l’adequació dels objectius a les capacitats de l’alumne.
Maria Montessori: (1870-1952) pedagoga, científica, psiquiatre molt feminista i va ser la primera dona metge a Itàlia.Montessori va partir del desenvolupament psicofisiològic del nen. La seva formació en el camp de la medicina i les seves observacions clíniques la van conduir a analitzar com aprenen els infants.
Va començar a treballant amb nens deficients, on va arribar a la conclusió de que els petits construeixen el seu aprenentatge a partir d’allò existent en el seu ambient. Poc a poc va veure que el mètode que utilitzava per aquests alumnes també era vàlid per la resta d’infants. Aquest principi estaria en la base del seu mètode montessori.
Aquest mètode, basat en les observacions científiques, relaciona la capacitat dels petits per absorbir coneixement del seu voltant, així com l’interès que els nens tenien per materials que es poguessin manipular.
Tot allò relacionat amb els objectes de la vida quotidiana (cordills, plats, gots,...) li servia com element per desenvolupar en el nen el sentit de l’ordre i la psicomotricitat. Tot el que va crear està basat en el que va observar que els petits feixen naturalment, és a dir, per si mateixos, sense ajuda dels adults.
El mètode Montessori es concreta en un sistema de materials, creats per ella mateixa, i exercicis degudament seqüenciats, utilitzats pels petits per aprendre de les seves pròpies experiències.
La seva obra més important és “El descobriment del nen”
Les seves aportacions més importants són:
1- Puerocentrisme: El nen és un ser diferent de l’adult i està dotat d’una enorme potencialitat. És el centre del mètode.
2- Activitat: el nen és actiu, el moviment és essencial i és el medi mitjançant la intel·ligència assimila el món exterior.
3- Respecte a la llibertat i a l’espontaneïtat: el nen elegeix el seu treball i decideix quan l’interromp. Montessori és partidària d’educar l’autocontrol per afavorir l’exercici de la llibertat de forma respectuosa.
4- El paper de l’educador: ha de ser observador i mediador quan el petit li demani ajuda. Ha de limitar-se a guiar-los, permetent que decideixin per ells mateixos, però davant una acció incorrecta ha d’intervenir i fer les observacions de forma individualitzada.
5- L’ambient ha d’estar estructurat. A l’aula s’establiran diferents zones (racons de joc, de neteja, armaris amb materials...) cada objecte ha de tenir un lloc precís i fàcil d’accedir. Vol eliminar tots els elements de l’escola tradicional. També vol un ambient amb guarnicions i decoracions.
6- El material: és el més característic del seu mètode i es pot classificar en
· Material per a la vida pràctica
· Material per l’educació sensorial
· Material per l’educació intel·lectual
“Aprendre fent”
Adolphe Ferrière: (1879-1960) pedagog suís , sociòleg, psicòleg, politicòleg.La seva iniciació en la nova pedagogia es va produir al llegir el capítol sobre les escoles noves de la obra de E. Demolins.
L’obra pedagògica de Ferrière està estretament vinculada al moviment de l’Escola Nova, fins arribar al punt de que és difícil separar les idees pròpies d’un y de l’altre.
La seva acció està caracteritzada per la transformació i la renovació, front a l’escola tradicional, Ferrière proposa el concepte de l’escola nova on el funcionament es basa en el respecte als interessos i necessitats del nen, la utilització de mètodes actius, el desenvolupament de l’autonomia, l’esperit crític i la cooperació.
La fi de l’educació no és un altre que ajudar al nen al desenvolupament de les seves potencialitats; és una educació en llibertat per a la llibertat.
Les seves obres més importants són:
- “La escuela activa”, 1920.
- “La educación autónoma” 1926.
- “La libertad del niño en la escuela activa”, 1928.
- “Transformemos la escuela”, 1929.
- “La educación en la familia. Problemas de educación nueva”.
Va ser el sistematitzador i el divulgador de l’Escola Nova i va escriure els 30 punts principals d’aquest nou sistema. La seva feina observant el comportament dels infants va fer que difongués aquest treball i que tingués discrepàncies amb Langevin i Wallon al congrés que es va donar al 1932. Adolphe va escriure sobre assumptes polítics, econòmics i socials, també va fer una aportació en l’àmbit científic al parlar de les lleis biogenètiques i el desenvolupament social.
Aspectes més importants segons l’educació de Ferrière:
1- Tracta d’assentar-se en la confiança i autenticitat.
2- Per als nens es una qüestió d’honor “Fer-ho tot sols”. Els grans ajuden als més petits.
3- L’aprenentatge es basa en la mobilització dels centres d’interès presos de la vida corrent.
4- El treball individual s’alterna amb el col·lectiu.
5- No hi ha classes ni lliçons, “Tot es basa en la felicitat d’aprendre, d’autodisciplinar-se i de manifestar solidaritat”
6- Tots posen a proba les seves qualitats particulars i les exploten en la mesura de les seves possibilitats.
L’educació Nova reconeix al nen com la única realitat entorn al qual hauria d’efectuar-se la programació escolar i l’activitat professional del docent. L’educació es fa “Paidocèntrica” front a las corrents pedagògiques tradicionals que assignaven a l’educador to l’esforç i orientació del procés educatiu.
Els trets més importants són:
· Activitat
· Vitalitat
· Llibertat
· Individualitat
· Col·lectivitat
Lliga internacional de l’Educació Nova
Van participar diversos autors com Éduard Claparède, Pierre Bovet, Beatrice Ensor ( única dona), Paul Gehheb, Ovide Decroly i Adolph Ferrière.
Els membres de la Nova Educació postulen que tots els ésser humans tenen potencialitats immenses, que son tots capaços i creadors de les condicions que els calen per desenvolupar l’emancipació, la igualtat i la solidaritat. La nova educació negava les desigualtats, buscaven repartir aquest pensament arreu del món per poder trobar i buscar formes de transformació de la població mundial.
Activitat 3: Analitzar els 30 punts de l’Escola Nova.
1. L'Escola Nova és un laboratori de pedagogia pràctica.
Avui dia, continua present a la nostra escola, ja que el professor reflexiona sobre la seva pràctica diària, és a dir, té en compte les seves estratègies d’avaluació, les característiques dels infants, la metodologia, els plans individuals, etc.
2. L'Escola Nova és un internat, perquè solament la influència total del medi dins del qual es mou i es desenvolupa l'infant permet fer una educació plenament eficaç. Això no significa que preconitzi el sistema d'internat com un ideal que cal aplicar sempre i a tot arreu: ben al contrari. La influència natural de la família, si és sana és preferible sempre al millor dels internats.
Com en el segon punt de l’escola nova, avui dia, creiem que la influència de la família i l’entorn que ens envolta (primer agent de socialització), continua sent primordial per a l’educació dels infants.
3. L'Escola Nova està situada a la natura, perquè aquesta constitueix el medi natural de l'infant. Però, per a la cultura intel·lectual i artística, és aconsellable tenir a prop una ciutat.
Encara avui dia, s’intenta compaginar el medi ambient i la ciutat en l’educació de l’ infant. De manera que aquest adquireixi coneixement de tots dos àmbits.
4. L'Escola Nova agrupa els infants en cases separades i viu, cada grup de deu a quinze nens, sota la direcció moral i material d'un educador, amb el suport de la seva dona o una col·laboradora. Cal que no es privi els infants d'una influència femenina adulta ni de l'atmosfera familiar, que no poden proporcionar els internats-casernes.
El factor de la distinció de gènere esta molt present en la nostra actualitat perquè no hi ha discriminació.
5. La coeducació.
Actualment, la coeducació continua vigent en la nostra societat, ja que les classes d’ara són mixtes. Això afavoreix la relació entre els infants i que no hi hagi discriminació com antigament.
6. L'Escola Nova organitza treballs manuals per a tots els infants durant una hora i mitja, almenys, cada dia, en general.
Abans predominava la pràctica, per formar futurs treballadors, en canvi avui dia, preval la teoria sobre la pràctica per adquirir uns coneixements bàsics per formar a les persones.
7. Entre els treballs manuals, la fusteria ocupa el primer lloc. El conreu de la terra i la cria d'animals petits entren en la categoria de les activitats que tot infant estima i caldria que pogués dur-les a terme.
Avui dia, per els alumnes desmotivats i sense cap interès per les matèries, existeix el tastet d’oficis a l’escola, tracta de petites incorporacions al món laboral, per promoure les seves habilitats socials i personals.
8. Al costat dels treballs programats, es concedeix un lloc als treballs lliures, que desvetllen el gust dels nens i els desperten l'esperit d'invenció i el seu enginy.
A les escola es continua inculcant la imaginació i la creativitat.
9. La cultura del cos està assegurada per la gimnàstica natural, tant com pels jocs i els esports.
Una de les matèries de les nostres escoles és l’educació física, es dóna molta importància per conèixer i expressar-nos amb el nostre cos.
10. Els viatges, les excursions i els campaments tenen un paper important en l'Escola Nova.
Trencar la monotonia de l’escola amb les sortides i compartir moments amb els companys fora de classe, ajuda a desenvolupar altres habilitats i es posa en pràctica els coneixement apresos. A la vegada pot millorar la sociabilitat amb altres.
11. En matèria d'educació intel·lectual, l'Escola Nova procura obrir l'esperit a una cultura general del raonament, més que una acumulació de coneixements memoritzats.
11. En matèria d'educació intel·lectual, l'Escola Nova procura obrir l'esperit a una cultura general del raonament, més que una acumulació de coneixements memoritzats.
Es procura que els nens raonin i treguin les seves pròpies conclusions dels exercicis i no pas a través de coneixements memoritzats.
12. La cultura general es complementa amb una especialització, primer espontània, després sistematitzada, que desenvolupa els interessos i les facultats de l'adolescent en un sentit professional.
Una vegada que tenim uns coneixements bàsics i essencials poden aprofundir en un aspecte concret de la matèria.
13. L'educació es basa en els fets i les experiències. L'adquisició dels coneixements surt d'observacions personals o, en els seu lloc, de les que els altres han recollit en llibres. La teoria segueix, en qualsevol cas, la pràctica; no la precedeix mai.
Els infants obtenen coneixements a través de les experiències pròpies i que tenen un aprenentatge inconscient a partir de les seves causes i efectes.
14. L'educació es fonamenta en l'activitat personal de l'infant.
Amb els aprenentatges es crea la personalitat pròpia de l’infant.
15. L'educació es fonamenta, en general, en els interessos espontanis de l'infant. Les actualitats de l'escola o de l'ambient generen activitats ocasionals, que ocupen un lloc rellevant en l'Escola Nova.
Els infants demostren interessos propis dels quals no es tenen resposta el que comporta dubtes que s’han de resoldre, encara que no siguin del temari.
16. El treball individual del nen.
El treball individual del nen és important per potenciar les seves habilitats personals, aprofundir en els seus coneixements, resoldre els seus reptes i tot això influeix en millorar la seva autoestima.
17. El treball col·lectiu o en equip.
A partir del treball individual comparteixen els seus coneixements personals amb la resta de l’equip.
18. L'ensenyament pròpiament dit es limita al matí. A la tarda, es dediquen una o dues hores, segons l'edat, a l'estudi personal.
Al matí estem més predisposats a adquirir nous coneixements, estem més motivats per aprendre, el que comporta que a la tarda estem més cansats i baixa el nostre grau de concentració.
19. S'estudien poques matèries cada dia: una o dues solament. La diversitat neix de la manera de tractar-les, més que de les matèries tractades.
19. S'estudien poques matèries cada dia: una o dues solament. La diversitat neix de la manera de tractar-les, més que de les matèries tractades.
Actualment, es porten a terme l’aprenentatge de diverses matèries repartides en diverses hores durant el dia i al llarg de la setmana, és a dir, profunditzem el temari de cada assignatura durant un temps determinat.
20. S'estudien poques matèries cada mes o cada trimestre.
En aquests últims anys, s’estudien la mateixa quantitat de matèries durant tot el curs, encara que pot variar alguna en concret.
21. L'educació moral, com la intel·lectual, no s'ha d'exercir de fora a dins, per l'autoritat imposada, sinó de dins a fora, per l'experiència i la pràctica gradual del sentit crític i la llibertat. Sobre la base d'aquest principi, algunes escoles noves han aplicat el sistema de la república escolar.
També és necessari aprendre a expressar-nos en tots el llenguatges possibles, ja que implica tenir en compte la opinió personal de cadascú.
22. A manca d'un sistema democràtic integral, en la majoria d'escoles noves els infants elegeixen delegats, amb una responsabilitat definida.
Avui dia, també es porta a terme, ja que es necessari tenir un portaveu a l’abast de la classe per poder resoldre conflictes, informar del que succeeix a l’escola de forma esglaonada.
23. Càrrecs socials de tot tipus poden proporcionar un auxili mutu efectiu. Aquests càrrecs al servei de la comunitat, es confien de manera successiva als petits ciutadans.
Encara, avui dia, els càrrecs que cada nen pot arribar a desenvolupar fa que creixin com a persones, demostrant que els mateixos han de saber conviure en societat amb les diferents normes que hi ha.
24. Les recompenses consisteixen a proporcionar als nens ocasions d'incrementar la seva creativitat. S'apliquen als treballs lliures i desenvolupen així l'esperit d'iniciativa.
Avui dia, no sempre es porten a terme les recompenses per incrementar la creativitat, sinó que s’incentiven també altres aspectes.
25. Els càstigs estan en consonància amb la falta comesa. És a dir, tendeixen a posar els nens en condicions d'aconseguir millor, pels mitjans apropiats, la finalitat que es creu apropiada, que han aconseguit malament o que no han aconseguit.
Les faltes en la nostra escola tenen una conseqüència segons el seu grau de gravetat.
26. L'emulació té lloc, sobretot, per la comparació feta per l'infant entre el seu treball present i el seu treball passat, i no exclusivament per la comparació del seu treball amb el dels seus companys.
El progrés d’un nen ha de ser intentant millorar els seus resultats i no pas amb la comparació dels seus companys, encara que això pot influir en el seu rendiment.
27. L'Escola Nova és un ambient de bellesa.
Avui dia, la bellesa no es l’aspecte més important de l’escola.
28. L'Escola Nova practica la música col·lectiva: cant o orquestra.
Actualment, a l’escola només practiquen la música col·lectiva en ocasions puntuals, com ara per Nadal, carnestoltes... I el que es treballa més és la història i la practica d’algun instrument. Si vols especialitzar-te has d’anar escoles de música.
29. L'educació de la consciència moral es practica a moltes escoles noves amb narracions i lectures que provoquen en els infants reaccions espontànies, veritables judicis de valor que, a mesura que es van repetint i accentuant, acaben relacionant-se més estretament amb ells mateixos i els altres.
A la nostra escola, es continua treballant a partir de narracions i lectures la consciència moral, per exemple gràcies a les rondalles i moralitats. Veuen en fets imaginaris possibles realitats.
30. L'educació de la raó pràctica consisteix, en particular entre els adolescents, en reflexions i estudis sobre les lleis naturals del progrés espiritual, individual i social. La majoria de les escoles noves observen una actitud religiosa no confessional o interconfessional, però amb una gran tolerància respecte dels ideals diversos, per tal com encarnen un esforç, d'acord amb els desenvolupament espiritual de la persona."
Actualment, hi ha un sistema d’educació lliberal, en el qual decidim si volem aplicar qualsevol religió en l’educació o no.
Activitat 4: Cita rellevant dels autors presentats.
Friedrich Fröbel
“En todo ser reposa, actúa y reina un principio divino, Dios... Todas las cosas existen en virtud de ese principio divino que actúa en ellas y constituye su esencia. El destino y la vocación de todas las cosas es reproducir en sí su esencia, es decir el principio divino, lo divino, y también proclamar y revelar a Dios, en lo externo y a través de lo perecedero. La vocación y el destino específicos del hombre, como ser sensitivo y racional, es traducir su esencia, el principio divino, o sea Dios, y su destino y vocación en conciencia plena, conocimiento vivo y percepción clara, y también ejercitar y proclamar esto en su propia vida con autodeterminación y libertad.
Incumbe a la educación estimular y encauzar al hombre como ser consciente, pensante y sensitivo, a fin de que con conciencia y arbitrio plenos reproduzca la ley interior y el principio divino, y además facilitarle los medios de lograrlo”
“El niño debe observar, estudiar, y trabajar con la naturaleza, incluyendo la vida vegetal, animal y los objetos sin vida, para que obtenga un claro entendimiento de las formas siempre cambiantes de la vida sobre la tierra así como las leyes de la naturaleza inorgánica".
"El juego es el nivel más alto de desarrollo del niño. Es la expresión espontánea de pensamiento y sentimientos, es decir, una expresión que su vida interna necesita".
Francis W. Parker
“Los niños deben escribir a través de las áreas contentas en los temas que les interesen para el disfrute y la forma apropiada vendría con práctica. Toda escritura debe ser natural y conectada con las actividades auténticas y significativas usando su propio vocabulario, es decir, escritura basada en la experiencia del niño”
John Dewey
“Los hechos y certezas que entran en la experiencia del niño y los que figuran en los programas estudiados constituyen los términos iniciales y finales de una realidad. Oponer ambas cosas es oponer la infancia a la madurez de una misma vida; es enfrentar la tendencia en movimiento y el resultado final del mismo proceso; es sostener que la naturaleza y el destino del niño se libran batalla” (ibid. pág. 278).
Ovide Decroly
“…El niño adquiere más fácilmente algunas palabras, algunas expresiones o algunos significados de frases cuando éstas se asocian con sensaciones vivas, sobre todo aquellas que producen placer, dolor, temor, deseo o cualquier otro sentimiento…”Maria Montessori
“La Educación no debería ser sólo impartir conocimiento, sino un nuevo camino hacia la realización de las potencialidades.”
“Uno mismo es quien construye su aprendizaje”
“El niño, con su enorme potencial físico e intelectual, es un milagro frente a nosotros. Este hecho debe ser transmitido a todos los padres, educadores y personas interesadas en niños, porque la educación desde el comienzo de la vida podría cambiar verdaderamente el presente y futuro de la sociedad. Tenemos que tener claro, eso sí, que el desarrollo del potencial humano no está determinado por nosotros. Solo podemos servir al desarrollo del niño, pues este se realiza en un espacio en el que hay leyes que rigen el funcionamiento de cada ser humano y cada desarrollo tiene que estar en armonía con todo el mundo que nos rodea y con todo el universo”
“Nadie puede ser libre a menos que sea independiente; por lo tanto, las primeras manifestaciones activas de libertad individual del niño deben ser guiadas de tal manera que a través de esa actividad el niño pueda estar en condiciones para llegar a la independencia”
Adolphe Ferrière
“El fin de la educación no es otro más que ayudar al niño al desarrollo y desenvolvimiento de sus potencialidades”
"El hombre busca siempre la dificultad; está en su naturaleza el superarse sin cesar, el conocer el porqué de las cosas, el plantearse problemas y buscarles solución. Esta tendencia es natural y sólo una pedagogía mortífera ha podido aniquilar así las posibilidades innatas del niño."
EXERCICIS REALITZATS PER: Sonia Berlanga, Anna Esteban, Marina Gázquez i Ana Cabello.
No hay comentarios:
Publicar un comentario